O de març 2014 ~ ESCOLA ÍTACA, Vilanova i la Geltrú

dimecres, 19 de març de 2014

HEM VISITAT LES COVES DE L'ESPLUGA

Avui, les classes dels dracs de la Geltrú i els de Vilanova hem visitat les Cives de l'Espluga de Francolí. A part de visitar les Coves hem fet diferents tallers; Hem muntat una cabana com les del Neolític, hem fet pintures rupestres molt autèntiques i més! 

Hem après molt sobre els homes que van viure fa molts mil·lers d'anys...





















































dimarts, 18 de març de 2014

AIXÍ VA SER L'HORA DEL CONTE, Amb Montse Balada i Cesca Mestres

El dijous 13 de març, la biblioteca de l’escola va rebre la visita de la Montse Balada i la Cesca Mestres. Ens van explicar el darrer conte de la Montse Balada L’elefant Mainú i l’amistat, acabat de publicar per l’editorial el Cep i la Nansa de Vilanova i la Geltrú.

Els nens i nenes que van venir van aprendre la cançó de l’elefant amb llenguatge de signes i es van comprometre a col·laborar en la presentació oficial del llibre a la biblioteca Armand Cardona el proper dissabte 5 d’abril. No us ho perdeu!



dilluns, 17 de març de 2014

LES PINTORES OBLIDADES

SOFONISTA ANGUISSOLA (1532-1625)

Cremona, Itàlia. Una de las sis germanes Anguissola, totes elles artistes. Se li atribueixen gairebé una cinquantena d'obres i el mèrit de ser la primera artista del Renaixement amb fama i èxit internacionals. Entre les corts europees de l'època va ser molt preada com a retratista. 



L’EDAT MODERNA  

ARTEMISIA GENTILESCHI (1593- 1652/53)

Roma, Itàlia. És la pintora més popular del Barroc i una de les principals propagadores de l'estil de Caravaggio a Itàlia. Per les circumstàncies dramàtiques de la seva vida, ha esdevingut una icona de l'art realitzat per dones. Va denunciar la seva pròpia violació i va patir una persecució inquisidora per aquest motiu. Als seus quadres representa el sentir de moltes altres dones, l’opressió i la impotència. Es desconeix la data exacta de la seva mort, però segons sembla seguia pintant quan va morir als cinquanta any. Les cartes que va deixar escrites reclamant els seus honoraris reiteradament donen fe de la seva forta personalitat i autoafirmació.




ELISABETTA SIRANI

Elisabetta Sirani (Bolònia, 1638 – 1665 ). Pintora italiana d’estil Barroc i una de les darreres representants de la important escola boloñesa. Va ser una de les primeres dones pintores del S.XVII, amb projecció internacional., però la seva mort prematura als 27 anys va acabar amb una carrera artística que hauria pogut evolucionar cap el barroc decoratiu que havia começat amb Luca Giordano.

EL MÓN CONTEMPORANI

LUISA VIDAL

Fou una de les poques artistes de l’època que sortí a l'estranger per estudiar, després de formar-se a Barcelona. El 1901, a París, tingué com a primer mentor Henry Léopold Lévy, un pintor acadèmic d’ideals republicans. Aviat es matriculà a l'Acadèmia Julian on la secció per a dones estava dirigida per la pintora Amélie Beaury-Saurel (1848-1924), muller i ex alumna de Julian, nascuda a Barcelona.
Posteriorment estudià a l'Acadèmia Humbert perquè volia treballar amb Carrière, qui poc després l’abandonà i fou substituït per Picard. També assistí a classes d'Història de l'Art amb Lafenêstre, antic director del Louvre.
Però a París no només aprengué pintura, també a més de vendre una obra per 100 francs (El bust d'un personatge), conegué l'ambient bohemi, sense participar-hi, i el cultural. Amb les germanes Dreyfus, visità la seu de La Fronde, un diari escrit, composat, imprès i publicat per dones des del 1897; allí descobrí l’ideari feminista. Quan arribà a Barcelona s’afilià al grup de feministes catòliques liderades per Carme Karr. En aquest cercle es mogué des d'aleshores i molts dels seus retrats foren de les dones d'aquest entorn, de la seva família i de les persones amigues. Des de París viatjà també a Londres. Lluïsa Vidal va pintar molts retrats a la sanguina i a l’oli, una tècnica que sempre dominà excel•lentment. 

La seva participació en el món artístic s'inicià en el Quatre Gats, on fou l'única dona. Aviat començaren les seves col•laboracions a la revista Feminal on signava com a «Lluïsa». En ella il•lustrà contes de les millors escriptores catalanes del moment (Dolors Monserdà, Caterina Albert, Carme Karr, etc.), aportà obres per a les tómboles que organitzava la revista, fou secretària de la 

Comissió d’homenatge a Pepita Texidor... El 1910 s’incorporà a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular per a la Dona, creat per Francesca Bonnemaison, del qual fou presidenta del Tribunal d'exàmens i jurat de la secció d'art. També participà en el Patronat d'Obreres de l'Agulla, fundat per Dolors Monserdà, i en La Llar, la residència per a estudiantes i professores fundada per Carme Karr. 

Lluïsa Vidal fou una dona afectuosa, independent i generosa a qui l'esclat de la 1a Guerra Mundial commogué força. Per això entrà en contacte amb tot el grup d'artistes europeus, fugitius de la guerra i establerts a Catalunya; aquest contacte l’empenyé a experimentar en la seva obra i, alhora, es convertí en una activa pacifista formant part del Comité Femení Pacifista de Catalunya, des del qual es dissenyà una postal per a la pau per enviar-la als dirigents dels països bel•ligerants, en la qual se'ls instava a acabar el conflicte.

Aquesta dona activa i compromesa socialment visqué de la pintura ajudada de les classes particulars que impartia en el seu taller del carrer Salmerón, avui Gran de Gràcia, que abans havia ocupat Nonell, i de les col•laboracions en revistes. Sempre gaudí de bones crítiques encara que la seva obra es qualifiqués de varonil, qualificatiu positiu per als crítics. 

La seva pintura ha estat considerada com a modernista pels tons de la seva paleta, per l'ús de la transparència lluminosa en els colors de fons i també per l'elecció dels temes. Juntament amb J. Mir, O. Junyent, J. González, X. Gosé, R. Canals, J. M. Sert, R. Pichot i el jove Picasso ha estat inclosa dins la segona generació dels modernistes i, fins i tot, alguna obra d 'ella, com el retrat de la muller de Miquel Utrillo, fou atribuïda a Ramón Casas. Segons Cirici Pellicer, Lluïsa Vidal aportà l'única visió artística femenina al moviment. Morí jove a causa de la grip de 1918. 

Algunes obres:

Frederic Vidal Puig, germà de la pintora, 1895.
Paisatge, ca. 1895.
El monestir de Pedralbes, ca. 1895.
Maternitat, ca. 1897.
Aprenent a pintar, ca. 1897.
Sense títol, ca. 1897-1902.
Autoretrat, ca. 1899.
Maria Lluïsa Güell López, 1900.
Marina, ca. 1902-08.
Platja de Sant Salvador, ca. 1902-08.
La nena del gatet nere, 1903.
Sense títol, ca. 1903. Sense títol, ca. 1903-05.
Carlota Vidal, germana de la pintora, 1903-05.
Rosina Vidal, germana de la pintora, ca. 1903-1905.
Marcel de Montoliu i Vidal, nebot de la pintora, ca. 1906.
Felipe Bertran, 1906.
La sardana, ca. 1906-09.
Francisca Vidal, germana de la pintora, ca. 1909.
L’escriptora Carme Karr, ca. 1909.
Sense títol, ca. 1907-09.
Les guerreres, 1908-09.
Processó, ca. 1909-18.
Fira de galls dindi a la Rambla de Catalunya, ca. 1909-18.
Tornant de misa, ca. 1909-18.
Primera Comunió o el mes de maig, ca. 1909-18.
L’enterrament, ca. 1910-14.
Marta Vidal, germana de la pintora, ca. 1911.
Concert d’Enric Granados al Liceu, ca. 1911-12.
Pau Casals i Enric Granados, ca. 1911-14.
Mercè Puig, mare de la pintora, ca. 1912.
Francesc Vidal, pare de la pintora, ca. 1910-14.
Sense títol, ca. 1911-14.
La compositora Narcisa Freixas, ca. 1914.
L’escriptora Dolors Monserdà, ca. 1914.
Francesca Bonnemaison de Verdaguer, ca. 1914.
L’escriptora Víctor Català (Caterina Albert) ca. 1914.
El pintor Ricard Canals, ca. 1907-1918.
  
MARIA CASSAI

Mary Stevenson Cassatt, anomenada Mary Cassatt, va nèixer  el 22 de maig de 1844 i morí a Parísva el 14 de juny de 1926. Va ser una pintora americana del període impressionista. Amiga de Degas, és sovint vinculada amb d’impressionisme, que va tenir una gran influència sobre la seva obra inicial. 


CAMILLE CLAUDEL

Des de la seva infància a Champagne Camille va ser una apassionada de l'escultura; jugava amb el fang i esculpia a les persones que l'envoltaven, com al seu germà Paúl i a la seva serventa Helene. Va arribar a París el 1883 amb la finalitat de perfeccionar el seu art i ingressà a l’acadèmia Colarossi. El 1882 és acceptada per Paúl Dubois, director de l'Escola Nacional de Belles Arts. 

Té la seva primera trobada amb Auguste Rodin el 1883, i l'any següent comença a treballar al seu taller. Camille posa per a ell i col•labora en la realització de les figures de la monumental Les portes de l'infern.

L'obra de l'escultora, a pesar de ser molt propera a la del seu mestre, té el seu toc personal i femení, sense ser mai una còpia.  A part de ser una de les seves principals col•laboradores, va ser també la seva amant i companya durant alguns anys; es va convertir en el seu model, inspirant obres com la Danaïde o Fugit Amor. Es produeix entre ambdós un clima de col•laboració i enfrontament que enriqueix la labor mútua.

Tot i la passió, la relació entre Rodin i Camille és complicada, conflictiva i amb contínues interrupcions i crisis. Freqüenten junts els ambients artístics i culturals més importants del París de l'època i passen junts llargs períodes fora de la ciutat però Rodin està unit sentimentalment a una altra dona, Rose Bauret, a qui no té intenció d'abandonar per a casar-se amb Camille. Aquesta situació serà la inspiració d'una de les obres més importants de Camille: L'Age mur. En aquesta escultura veiem representada l'escena: Camille, agenollada i suplicant, dirigint les seves mans cap al Rodin, qui li dóna l'esquena mentre una dona mig àngel mig bruixota (que representa a Rose Beuret) se l'enduu.

Una vegada trencada la seva relació amb l'escultor, entra en la seva vida Claude Debussy però també ell està unit a una altra dona. Mentre, les seves obres arriben a cert èxit i apareixen amb freqüència articles sobre ella en les revistes d'art. En aquesta època de crisi emocional, Camille es tanca al seu taller i s'allunya del món. 

Al desembre de 1905, Camille realitza la seva última gran exposició. A partir d'aquí, sofrirà crisis nervioses que s'aguditzaran cada vegada més i començarà a destruir les seves obres. No tindrà suport familiar ja que la seva mare i la seva germana segueixen sent hostils a la seva forma de vida i el seu germà Paúl està lluny. El 3 de març de 1913 mor el seu pare i el 10 de març la internen al sanatori de Ville-Evrard i al juliol a Montdeverques manicomi del que mai sortirà, malgrat la seva recuperació i els seus lúcids i estripats precs al seu germà Paú.En aquest sanatori romandrà tancada els últims 30 anys de la seva vida.
Obres.

La major col•lecció d'obres de Camille Claudel està exposada en forma permanent i en una sala dedicada exclusivament, al Museu Rodin.

L'Âge mûr (una versió en guix i altra en bronze)
La Petite Châtelaine (marbre)
Pensée (marbre)
Paul Claudel à trente-sept ans (bronze)
L'Implorante (reducció, bronze)
Clotho (guix)
Les Causeuses (versió en guix, versió en ònix, versió en bronze)
La Valse (bronze)
Buste de Rodin (versió en guix, versió en bronze)
Vertumne et Pomone (marbre)
La Vague (ònix i bronze)
Profonde Pensée (bronze)
Profonde Pensée (marbre)
La Jeune fille à la gerbe (bronze)
Sakountala (argila)
L'Abandon (bronze)
La Niobide blessée (bronze)
Jeune femme aux yeux clos (argile?)
Al Museu Albert-André, en Bagnols-sur-Cèze
L'Implorante (bronze)
Al Musée Dubois-Boucher de Nogent-sur-Seine (Aube)
Persée et la Gorgone


DORA CARRINGTON

Dora de Houghton Carrington, (29 de març 1893 – 11 de març1932).Pintorai decoradora anglesa, recordada en part per la seva vinculació amb el cercle intel•lectual de Bloomsbury.
Va nèixer a Hereford, Anglaterra. De petita anava a una escola femenina que potenciava l’art. La seva família pagaven les classes particulars de dibuix. No ha estat massa coneguda com a pintora perquè molt poques vegades signava les seves obres.


A L’ACTUALITAT

SUZANNE VALANDON

Suzanne Valadon ( Marie-Clémentine Valade) , va nèixer el 23 de setembre de 1867 a Bessines-sur-Gartempe (Haute-Vienne) i morí el 7 d’abril de 1938 a París. 
Va iniciar la seva carrera com a pintora posant com a model d’altres artistes, com Degas, Renoir o Toulouse-Lautrec. Va ser Degas qui es va fixar en les línies vitals dels seus dibuixos qui l’animà a continuar pintant. a continuar pintando. 

Suzanne Valadon pintà natures mortes, rams i paissatges admirats per la força de la seva composició i colors vibrants. Coneguda també, pels seus nuus.Les seves primeres exposicions cap el 1890, eren principalment de retrats.En 1894, Suzanne Valadon va ser la primera dona que gestionà la Société Nationale des Beaux-Arts. Era una gran perfeccionista i podia passar anys treballant en els seus quadres abans d’exposar-los.
Les seves obres s’exposen en el Centro Georges-Pompidou de París i en el Metropolitan Museum of Art de Nueva York.

TAMARA DE LEMPICA

Tamara de Lempicka (pronunciat Uempitsca), nascuda Maria Górska, (Varsòvia, Polònia, 16 de maig de 1898 - Cuernavaca, Mèxic, 18 de març de 1980). Va ser una pintora polonesa que va destacar per la bellesa dels seus retrats femenins i nus, de ple estil art decó.

Va néixer en el si d'una família acabalada, sent des de petita una nena autoritària i amb caràcter. El 1910 pinta el seu primer treball, el retrat de la seva germana. El 1911 fa amb la seva àvia un viatge a Itàlia, on descobreix la seva passió per l'art.

El 1916 es va casar a San Petersburgo amb l'advocat polonès Tadeusz Łempicki, amb qui va portar una vida luxosa fins que va esclatar la Revolució d'octubre. Tadeusz resultar empresonat, però ella el va treure de presó i es van traslladar a Copenhaguen.

El 1923 es van mudar a París, on va néixer la seva filla, Kizette. Tamara va prendre classes de pintura amb André Lhote. Més tard Tamara va exposar en diverses galeries de París, ja en estil art decó, com en la galeria Colette Weill. En 1925 es va fer en la primera exposició art decó de París, on es va fer un nom com a artista. Més tard viatjaria amb la seva filla a Itàlia per observar de nou l'art italià. El 1927, el seu quadre Kizette al balcó rep el primer premi en l'Exposició Internacional de Bordeus.

El 1929 viatja a Estats  Units. Aviat serà molt coneguda entre la burgesia novaiorquesa i exposa en diverses galeries nord-americanes i europees. El 1933 viatja temporalment a Chicago on treballa amb Willem de Kooning i Geòrgia O'Keeffe. El 1960, Tamara canvia d'estil, passant-se al abstraccionisme. El 18 de març de 1980, Tamara de Lempicka mor a Cuernavaca (Mèxic). 

Una de les obres més conegudes de Tamara de Lempicka , el seu autoretrat “ Tamara en Bugatti”, recorda la tràgica mort de la ballarina nord-americana Isadora Duncan que va morir estrangulada el 1927, quan el seu llarg xal s'enreda en una de les rodes posteriors del seu Bugatti.
Obra

La seva producció se centra en retrats femenins i en nus d'ambdós sexes. Seguint la tendència de la pintura art decó, pintava dones etèries, amb vestidures flotants i dits llargs, tot i que donen una impressió fèrria i escultural per la pinzellada polida i els marcats contrastos de llums i ombres; són els seus millors exemples, juntament amb els nus . Les seves influències principals són Botticelli, Bronzino, el retrat manierista en general, i el Cubisme, però sense arribar a l'art abstracte. Curiosament, Tamara emprava aquest eclecticisme o fusió d'estils antics per representar temes actuals, on les figures vesteixen robes i pentinats d'última moda.
Encara que les imatges més populars del seu art són nus, també va retratar la seva filla en diverses ocasions ia persones relacionades amb la burgesia artística de París i Nova York.

La seva estètica ha atret a estrelles de l'espectacle com Barbra Streisand, Jack Nicholson i Madonna, dels que es diu que col • leccionaven les seves pintures. 

Madonna es va inspirar en aquesta pintora per a la seva video musical Vogue de 1990. També apareix un quadre de Tamara en el de Open Your Heart, de la mateixa cantant.

EULÀLIA GRAU
Eulàlia Grau (Terrassa, 1946) o "Eulàlia", tal com signa les seves obres, és una artista catalana. És una de les artistes més significatives pel que fa a un dels episodis de canvi més importants de la societat catalana, el que va de la dictadura de Franco a la primera transició. El seu treball és fruit d'un profund compromís ètic que posa en evidència la manipulació de la imatge i la discriminació de la dona; també denuncia la corrupció, l'abús de poder i la manipulació social, temàtiques que recuperen gran actualitat en aquests moments. Grau utilitza tècniques com el collage i el fotomuntatge per construir un vocabulari iconogràfic impactant. Eulàlia Grau ha estat considerada una autora a mig camí entre el paper de l'artista d'avantguarda i l'activista.

«L'home en la seva vida quotidiana (el futbol, el bar...), i la dona en la seva (els llocs subalterns de la societat, els fills...). La sèrie d'imatges carceràries fa patent que aquesta discriminació de la dona s'accentua, si és possible, a la presó, on els fills comparteixen el càstig imposat a la mare. Si bé, en definitiva, la soledat, tant dels homes com de les dones, és la mateixa a la presó que a fora»